Participar

particep

La participació, tal i com Antonio Alcántara ens ha explicat a l’assignatura d’Educació Social: Interrogants i Reptes de Futur, és una eina d’ús voluntari basada en un procés d’implicació personal i col·lectiu per la millora del subjecte i el seu entorn. Algunes de les paraules que l’omplen de significat són: col·laborar, cooperar, associar, compartir, intervenir, etc.

En tant que, participar és un dret de les persones (dret del ciutadà) per a transformar la societat. “Tener derechos y por tanto participar en la vida pública es una condición básica para tener el status de ciudadanía.” tal i com argumenta Antonio Moreno Mejías al seu blog. Tot i així, depenent de qui abordi el concepte de participar tindrà un significat o bé un altre.

Els motius de la participació poden ser varis: aprofundir en la democràcia, legitimar un projecte polític, millorar la gestió, potenciar la cohesió social, canviar allò que no els agrada, compartir aficions i projectes, assolir un objectiu determinat, i sobre tot fer valer la seva opinió. Així com, els factors per a participar es basen en voler, saber i poder participar.

Sherry Arnstein (1969) desenvolupa una escala de participació depenent del grau de cada nivell tal i com es pot veure a continuació:

si

I per acabar, destacar que hem d’utilitzar l’educació com a eina necessària per a empoderar a les persones. Així doncs, formant a les persones per tal que aquestes siguin capaces de pensar, fer i dir per sí mateixes i de fer-ho juntament amb amb les altres a partir de la solidaritat i el compromís. Per tant, construir intel·ligència col·lectiva a partir de la conscienciació i problematització de la realitat per poder construir conjuntament un futur millor.

 participa-teaser

Carnaval de blogs 2016!

El dia 2 d’octubre és el Dia Internacional de l’Educació Social. Així doncs, dos dies després, el dia 4 d’octubre diferents educadors i educadores escriuen als seus respectius blogs sobre la seva opinió envers l’educació social com a garant dels drets de la ciutadania. Així doncs, en aquesta nova entrada es farà una breu reflexió de tot plegat.

diaes

Ens trobem davant d’un marc neoliberal i globalitzat. En tant que, això fa que es trenquin llaços i es debilitin les xarxes de suport social i per tant cada vegada més estiguem vivint en una societat més individualitzada.

Per tant, tal i com deia Freire si en una relació d’opressors i oprimits no prens posició, estàs al costat de l’opressor. La neutralitat no existeix.

Seguint, s’han pogut veure diferents opinions en els diferents discursos construïts al voltant de “l’educació social com a garant dels drets de la ciutadania”. Una d’elles, força comuna, és el reconeixement de la professió. Així com, situar als educadors i educadores com a figures que acompanyin a les persones en un procés en el que van adquirint habilitats i competències de manera que siguin aquestes mateixes persones les que evolucionin i progressin per sí mateixes (empoderament). En tant que, hem d’intentar no caure en paràmetres assistencialistes.

Com també, una de les frases que m’ha fet donar-li voltes és la d’Antonio Alcántara: “I es que hem de tenir molt present que a vegades som eines de control social.” En aquí, em poso a pensar en com l’educador/a social es tracta d’una figura col·locada per l’estat que té com a funció facilitar les eines necessàries a aquelles i aquells que es troben en risc o bé en estat d’exclusió social, per tant es troben invisibilitzades i al marge de la societat i passen a ser considerades com a “desviades”. “Desviades” en el sentit que no entren a formar part de l’ordre establert, de la norma. En tant que, els educadors i educadores tenen com a funció facilitar aquestes eines amb la finalitat d’introduir de nou a aquestes persones a allò que considerem “la normalitat” i als circuits de producció del sistema en el qual estem immersos. Així doncs, en aquest moment, se’m genera un estat de frustració, ja que penso que l’exclusió social radica en els ostentadors de la normalitat, per tant, en les persones dotades d’algun tipus de poder que intenten reintroduir i reencaminar a les persones dins d’allò considerat “normal” a partir de facilitar les eines necessàries per a integrar-se.

Tot i així, després d’aquest calvari d’idees, a dia d’avui encara segueixo pensant-hi i com a educadors i educadores hem d’utilitzar l’educació social com a eina política i transformadora. No com a instrument de les classes dominants per alienar a les persones, sinó com a pont cap a la problematització de la realitat. En tant que, ha de ser una educació alliberadora que ajudi a les persones a llegir el món, pronunciar la paraula i construir els seus coneixements en base al diàleg i a la cooperació amb els altres. En tant que, hem d’entendre l’Educació com a activitat política on el compromís hi jugui un paper fonamental. Per tant, hem de reivindicar que no som eines de control social!

En definitiva, hem d’utilitzar l’educació com a eina política i conscienciar que les persones tenim la capacitat de transformar la societat, organitzant-nos, però també hem de ser conscients que vivim en una societat ja estructurada, per tant hem de tindre-ho en compte a l’hora d’actuar i així intentar deconstruïr allò construït i seguir coneixent, seguir entenent, seguir construint des de la solidaritat i el compromís, per tal de poder ser cada dia més lliures. Tal i  com diu Carmen Carrión en el seu blog  “un guiño des de lo pequeño y lo cotidiano” com a una manera de fer, construir i transformar partint de la base del dia a dia, a petita escala.

LA EDUCACIÓN NO CAMBIA AL MUNDO:

CAMBIA A LAS PERSONAS QUE VAN A CAMBIAR EL MUNDO.

(Paulo Freire)

Societat líquida vs societat sòlida

Zygmunt Bauman ens presenta un seguit d’idees, les quals giren entorn a la modernitat sòlida, la modernitat líquida i els canvis que s’han produït d’una a l’altre.

Cal destacar que la solidesa i la liquidesa són metàfores adequades per tractar d’entendre la fase actual de la història de la modernitat.

Per una banda, la modernitat sòlida es caracteritza per la confiança, l’estabilitat i la seguretat. Per altra banda, la societat líquida hi apareix el risc, la incertesa, etc., és a dir, tal i com anomena Bauman, “la sociedad del riesgo”. És quan les certeses de la modernitat desapareixen.

En aquí,  recordo un llibre de Richard Sennett, el qual vaig llegir-me fa temps: “La corrosión del carácter” i el qual ens parla sobre els canvis que hem patit en la nostra societat. Un exemple clau és la flexibilitat i la incertesa que ens trobem avui en dia en l’àmbit laboral. Com la seguretat i l’estabilitat que tenies en els contractes laborals han passat actualment en una situació d’incertesa, de flexibilitat, etc.

Cal esmentar, que en la societat del risc hi trobem la diferència entre l’individu i el subjecte. L’individu és conscient de la seva participació en el món, de les decisions que pren. En canvi, el subjecte està subjecte, afirmat i per estar afirmat té que haver-hi una estructura, en tant que és un número, és una dada. Per tant, un conjunt d’individus conformen una comunitat i un conjunt de subjectes conformen una massa tal i com deia Foucault.

El triomf de la modernitat és que la massa actuí sense pensar. L’individu en canvi és conscient del seu acte. Tot i així, vull pensar que són moments i situacions que apareixen amb més o menys intensitat depenent del lloc i el moment en que es duen a terme. En tant que, hi ha la possibilitat de ser individus en determinats moments.

En resum, la modernitat líquida fa que ens trobem davant d’un futur incert, el qual desafia els nostres hàbits i les nostres costums segons Bauman (2007). Com també, Zygmunt ens explícita que no existeix el poder dins de l’estat-nació, ja que no hi ha institucions globals que solucionin els problemes o les necessitats. En tant que, ens planteja que el problema és global i la política és local.

Per tant, arrel d’aquest seguit d’elements que ens planteja Bauman, a classe, hem plantejat un seguit de solucions i reptes, els quals es tracten de millorar la relació entre la humanitat i la naturalesa. Com també, construir una institució global (globalització positiva); cooperar, incrementar les accions, conscienciar que es tracta d’un problema col·lectiu i no individual. Conscienciar que no és un fracàs personal, sinó que és col·lectiu.

Així com, el fet de viure cada cop més en una societat més individualitzada degut al marc neoliberal i globalitzat en que es trobem; hem d’intentar gestionar-ho. Gestionar-ho a partir de la cooperació, reciprocitat, economia social i altres alternatives. Com també, lluitar perquè els drets no siguin un producte i també analitzar l’estructura de les institucions i les relacions de poder que hi ha i observar quins efectes tenen.

En definitiva, la modernitat pot ser una amenaça. Una amenaça perquè podem perdre l’interès per a tot. Tot i així, penso que pot ser una oportunitat positiva per a que tornem a creure en les oportunitats de l’individu.

Concepte d’Educació Social i algunes aportacions de Zygmunt Bauman

“Jo sóc, perquè nosaltres som.

Som persones en societat” UBUNTU

Avui reflexionarem sobre el concepte d’Educació Social i el contingut que creiem que l’envolta i conté. Així doncs, a partir de la tècnica Felip 66 ha anat procedint la classe on el meu grup i jo hem acabat construint una definició la qual compartim. Aquesta és la següent:

“L’educació social és la transmissió de valors, coneixements i pràctiques, encarades cap a la societat, per tal de fer front a les necessitats i problemes socials, en el sentit que són problemes col·lectius i no individuals.”

En tant que, personalment penso que l’Educacio i l’Eucació Social estan fortament lligades, ja que tant una com l’altre son eines polítiques, les quals hem d’utilitzar per a poder transformar la societat i la mirada d’aquesta.

De tal manera, que m’agradaria seguir parlant sobre el què és Educació fent una petita reflexió sobre el que parla Bauman en el seu llibre. Així doncs, podem emmarcar la definició d’aquest concepte en un context històric determinat. En tant que, tal i com diu Zygmunt Bauman:

“La creciente tendència a considerar la educación como un producto antes que como un proceso.” (Bauman, Z.;2007)

Per tant, l’educació reconeguda a través d’un tràmit burocràtic (obtenció del títol) és la idea que algú pot apropiar-se del coneixement o obtenir un paper conforme s’han adquirit tals coneixements i convertir-ho en una propietat duradora de la persona.

“[…] la noción de que los jóvenes podían obtener su educación de una vez y para siempre, como una adquisición única, en lugar de considerarla una búsqueda continua de posesiones cada vez más numerosas y ricas que se agregarían a las adquiridas.” (Bauman, Z.; 2007:25-26)

Per tant, vull ficar un exemple. Als EUA si tu vols obtenir un títol d’informàtica has d’examinar-te cada cinc anys. Així doncs, s’observa clarament com en l’era de la informació els títols deixen de tenir valor, ja que el coneixement és canviant i inestable. Per tant, hem de plantejar-nos anar més enllà d’obtenir un reconeixement del nostre “”””coneixement””””a partir d’un títol.

Seguint, l’educació líquida significa el gir de significat del concepte d’educació, és a dir, com l’educació sembla abandonar la noció del coneixement útil per a tota la vida i passa a tenir la noció de “usar y tirar”.

A part, del text treballat a classe, he trobat un vídeo, el qual pot ser molt interessant i està fortament lligat amb tot plegat. Es tracta, del sociòleg Bauman i el concepte d’educació líquida.

https://www.youtube.com/watch?v=PSWQEiDBqWw&t=1s

Arrel de tot plegat, segueixo relfexionant sobre diferentes aspectes, els quals tots estan interrelacionats. En tant que, em pregunto: Què és el coneixement? Per exemple, ens han imposat com la Universitat és un temple de saber, de coneixement, i el coneixement té la veritat. Tot i així, no crec en què existeixi la veritat, sinó que existeixen interpretacions de la veritat. En tant que, cadascú ha estat construït socialment i cadascú pot interpretar la realitat d’una manera o bé d’una altre. Per tant, el coneixement no és una cosa fixa, és canviant i a més a més a dia d’avui inabastable. Inabastable en el sentit que el concepte acadèmic d’autor i obra tancada canvia. Vivim en l’era de la informació, on internet ha estat un element fonamental i no podem abastar tot el coneixement.

Per tant, com a educadors i educadores socials hem de conscienciar que hem de seguir en constant formació i aprenentatge, ja que no hi ha mai un final en la formació d’una persona, constantment ens estem construint socialment. Així doncs, hem d’entendre l’educació com a un procés personal i enriquidor i no com a un producte. Com també, alguns altres reptes consistirien en la transformació dels hàbits, partir d’una educació amb valors i una mirada holística i integradora.

Com també, intentar deconstruir o transformar l’estructura de les institucions. Així doncs, que es tracti d’institucions flexibles que es puguin adaptar a la realitat de cadascú que necessiti acudir en x institució per x necessitats. En defintiva, canviar les estructures i la gestió de les institucions; reintroduÏr el valor de l’esforç i el compromís. I com a educadors i educadores poder ocupar algun lloc i veu en els espais de decisió.

Què és per a tu l’Educació?

Avui a classe hem treballat sobre el concepte d’Educació. En un primer moment cadascú de manera individual ha reflexionat sobre aquest i ha construït una definició del significat que per a cada una i un envolta aquest concepte.

Seguidament, hem posat en pràctica el mètode Felip 66. Aquest consisteix en formar grups de sis persones i durant sis minuts debatre entre els components del grup sobre la reflexió que havíem fet i arribar a un consens i construir una definició compartida sobre el concepte d’Educació.

I finalment, compartir amb tots els altres grups de la classe les diferents definicions que s’havien realitzat. De tal forma, que s’ha generat un debat on hi havia pros i contres de cada respectiva definició.

Doncs bé, partint que el concepte d’Educació és polisèmic i pot tenir diferents mirades i diferents construccions penso que podríem definir l’educació com a una forma de transformar a la societat. En el sentit que, hi ha una transmissió de valors, coneixements i pautes que aquestes dependran segons el context històric i social on ens trobem, de tal manera que ens venen donades i les adquirim i seguidament depenent de cada persona i la seva situació social i el seu relat de vida les reproduirà d’una manera o bé d’una altre. En tant que, tothom aprèn i tothom ensenya, som construccions socials constantment.

Així doncs, l’educació es pot trobar en diferents nuclis socials de la persona, des de l’educació institucionalitzada, a la família, al carrer, etc. En tant que, penso que l’educació és un dret, el qual tothom hauria de gaudir. De tal manera, que l’Educació se’ns presenta com a una eina política, com a una eina de fer política, una eina de transformació social i de canvi, canvi cap a positiu. Positiu en el sentit que l’Educació sigui alliberadora i generadora de coneixement.

“En qüestions de cultura i de saber, només es perd el que es guarda; només es guanya el que es perd.” (Anònim)

Entre mirades

EL PRIMER DIA DE CLASSE. Avui s’ha dut a terme una dinàmica de grup on el detonant clau ha estat “la mirada”.

En un primer moment, aquesta dinàmica ha consistit en la creació d’un cercle amb tots els participants de l’assignatura de l’Educació Social: Interrogants i reptes de futur (més o menys unes 80 persones). Un cop definit el cercle, tots els components del grup havíem de caminar dins de l’espai que havíem creat mentre que el professor ens anava donant un seguit d’indicacions.

Les primeres indicacions consistien en quan el professor picava de mans havies de mirar als ulls durant 3 segons a la persona que tinguessis més a prop. D’aquesta manera, es creaven grups de dues persones, les quals durant un temps determinat, mútuament s’havien de mirar fixament als ulls.

Les segones i les últimes indicacions consistien en quan el professor picava de mans havies de mirar als ulls de la persona que tinguessis al costat mentre li donaves la mà i li deies bona tarda i finalment, ens donàvem una abraçada.

A partir d’aquí vull fer una petita reflexió, ja que crec que aquesta dinàmica de grup era una manera de trencar esquemes. On un grup de persones que s’acabaven de conèixer duen a terme aquesta dinàmica on la mirada i el contacte entraven en joc.

16200756698_969a7b09d8_k

La mirada constantment hi és present en les nostres vides (al carrer, al metro, al parc, a la discoteca, etc.). Tot i així no et quedes mirant fixament i mútuament a una persona durant un temps determinat als ulls. En la nostra societat, com en qualsevol altre estem regits sota unes regles i unes maneres de fer que inconscientment reproduïm. Com per exemple, des del metro a un ascensor, les persones s’intenten no donar l’esquena. Ara bé, tot i estar de cara s’aparten les mirades quan connecten. També un altre exemple, seria el fet que en la nostra societat quan es parla amb una persona s’acostuma a mirar-li a la boca i no directament als ulls. Per tant, són tot un seguit de pautes que inconscientment les reproduïm. De tal manera, que és on aquí em refereixo que aquesta pràctica ha estat una manera de trencar esquemes.

En tant que, la mirada se’ns ha presentat com a un pont de relació i interrelació entre els dos components que per uns segons es miràvem. La mirada com a un mitjà de comunicació entre els dos components que per un moment creaven una esfera on es generava una relació estreta entre l’un i l’altre.

En aquesta dinàmica podies observar com un grup de persones actuaven de maneres diferents dins d’un mateix espai i una mateixa dinàmica, ja que depenent de l’experiència i la història de vida de cadascú es reproduïen uns fets, unes maneres d’actuar o bé unes altres. Des d’aquells i aquelles que aguantaven la mirada durant el temps determinat pel professor o bé aquells que l’apartaven.

En definitiva, la mirada com a un element connector entre dues persones o més. I per acabar, destacar que la manera en com mirem és purament social i cultural. Hem aprés a mirar.