17N! Què passa? Que ens privatitzen massa!

Avui, 17 de Novembre, nois i noies han sortit al carrer per reivindicar un dret, el dret a l’Educació!

“No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d’un poble
unit, alegre i combatiu”

(Vicent Andrés Estellés)

Tot i haver-se organitza’t una vaga, la qual finalment no s’ha convocat, centenars d’estudiants han sortit al carrer a reivindicar un dret, el dret a l’Educació.  Un dret per a tots i totes, el qual tothom n’hauria de poder gaudir. L’educació, una eina tant important, una eina política, la qual hauria de ser pública, gratuïta i de qualitat. Així doncs, centenars d’estudiants es rebel·len sobre la privatització d’aquesta i el procés de mercantilització que està patint.

La Universitat és considerada com a un temple de saber, tot i així no podem oblidar que es tracta d’una empresa més, la qual vol treure’n benefici i cada cop més. Això afecta a les condicions dels treballadors, a la qualitat dels productes alimentaris que ofereix el menjador, etc. El menjador és educació, és un espai de convivència, d’integració i de cohesió social…

7213515758_9db4486261_zA més a més, de l’increment de les taxes i la baixada de sous. Per tant, els professors treballen menys temps i pitjor. Passen de tenir 50 alumnes a tenir-ne 120,. Per tant, treballen igual però pitjor.En tant que, hi hagut un procés de mercantilització. S’han incorporat entitats privades com la Caixa, el banco Santander, etc. Així doncs es transforma i es passa a concebre l’educació com a un producte. La copisteria, la neteja dels despatxos, la neteja dels lavabos s’han privatitzat, els treballadors treballen per menys i pitjors condicions. Dones sotmeses a una situació d’explotació i control.  Tot plegat, per tal de treure’n millor benefici.

Per exemple, a Finalàndia el 93% d’escoles són públiques, en canvi aquí actualment cada vegada es privatitza més tot. En tant que, a Finlàndia es té més en compte el dret a l’Educació que no pas el dret de les famílies a escollir en quina escola va el seu fill/a.  En definitiva, la indústria de l’educació, la societat del coneixement és un negoci.

Per acabar, m’agradaria reflexionar sobre la mobilització social i la “vaga” i la concepció que tenim d’aquesta. Personalment penso que hem d’utilitzar la vaga com a un mitjà i no com a un fi. Tot programa reivindicatiu ha d’anar lligat a calendari de lluita i programa de lluita. Per tant, fer vaga un sol dia no té sentit. Hem de segui lluitant per a un dret, el qual és el dret a l’Educació! Seguim i seguirem!

 

Anuncis

La cultura i la mobilització social. Una llarga relació.

El passat dilluns, 7 de novembre, es va dur a terme l’última conferència de l’assignatura Educació Social: Interrogants i Reptes de Futur, la qual la va realitzar Xavier Franch, director del centre cívic del Coll.

Aquest va explicar-nos la seva funció com a treballador en aquest espai. Així com, el seu recorregut  professional. Com també, la contextualitza0ció de Nou Barris i allò que tan l’identifica, l’esperit lluitador i combatiu dels veïns i veïnes pels seus drets.

Així doncs, el centre cívic del Coll es caracteritza per un seguit de projectes, activitats i tallers dirigides a la ciutadania, per tal que ells i elles mateixos/es siguin capaços de dur a terme accions per a la transformació i canvi de la societat.

Xavier va fer esmena a un dels projectes que s’havia dut a terme en el barri. Aquest es tractava de la Col·lecció de Còmics Bruguera, la qual dita editorial va ser tancada. Tot i així, actualment s’ha intentat recuperar l’essència del que era construint així un nou projecte, el qual el primer pas consistia en la recopilació de tots aquells còmics que tenien els veïns i veïnes del barri. Així doncs, finalment reformulant el nom del centre passant a anomenar-se “Centre Cívic del Coll-La Bruguera”. Així doncs, recuperant part de la identitat del barri.

Una de les claus de l’èxit d’aquest espai es la relació directa i la intervenció i participació dels ciutadans i ciutadanes des del més gran al més petit, així com l’adaptació a les diferents realitats de cadascú i cadascuna. En definitiva, en aquesta conferència s’ha pogut observar la importància del treball comunitari i com es treballa des d’aquest.

Construint itineraris vitals des de la perifèria

El passat dijous, 3 de novembre, es dur a terme una conferència realitzada per Mariano Herrando i Juanra Carrasco, els quals enscwxqxn_xeael0am presenten el Projecte Cruïlla del barri de Ciutat Meridiana, on ells hi són partíceps i hi estan involucrats com a educadors socials. Arrel d’aquesta conferència he estat reflexionant molt sobre la situació de Nou Barris, concretament la Ciutat Meridiana.

Nou Barris sempre ha estat un barri treballador molt compromès políticament i molt actiu, com per exemple l’ocupació dels autobusos. En aquesta última crisis s’ha vist forçat a posicionar-se en la defensa dels drets, ja que va ser un districte castigat per la mateixa. Un exemple seria com la ciutat meridiana és el lloc amb major nombre de desnonaments de l’estat espanyol. En tant que, el tema es centra en les causes; no es limita a pal·liar les conseqüències.

El tema de la defensa dels drets és degut a una qüestió de pauperització. S’està transformant a gent que realment no és pobre i que està sent el motor de la ciutat, se l’està convertint, és a dir, el que es pretén bàsicament és que es reclamin menys drets o que no donin abast per a reclamar tots els drets que els hi corresponen com a treballadors. Si una persona que no té casa, que li han pres, etc., en realitat el que farà aquesta persona és exigir menys drets i generar més plusvàlua per al personal que els pugui contractar. D’altra banda, no hi ha una qüestió de gentrificació perquè per que es doni cal: inversió de capital, governs, entitats financeres i promotors; un segon punt seria la incorporació d’una major població amb major capital econòmic i cultural; canvis en l’espai urbà, aprofitament de l’espai urbà com a recurs mitjançant diversos dispositius que generen canvis socials líquids i per últim desplaçament directe e indirecte dels habitants.

En tant que hi ha una utilitat de l’estigmatització. Material i econòmicament és una eina potentíssima. Aquestes persones estan dins dels circuits als que sistemes productius els interessa. En tant que no estan exclosos del tot de la societat, sinó que formen part d’ella i d’aquesta manera tenir-los allí depenent dels interessos del sistema productiu i formar part d’una mena d’exercit de reserva, una perifèria “on la ciutat perd el seu nom”.

En tant que, la part dolorosa del estigma no sorgeix de la confusió de l’individu respecte a la seva identitat, sinó del coneixement exacte de la seva nova situació. En tant que aquestes persones en la situació donada han estat desacreditades en un moment donat de la seva carrera moral, la qual han estat víctimes del estigma en un moment tardà. Però tot i així com he explicat anteriorment s’han posicionat des d’una perspectiva de defensa activa dels drets deixant de banda els “elements que defineixen ser pobre”, i s’han aferrat a la idea que no és una qüestió de pobresa, sinó d’injustícia.

Doncs bé, davant d’aquesta reflexió, el projecte Ccwxqwaxxaagq55wruïlla planteja el concepte de Vila Esperanza, en tant que creuen en el futur esperançador de seguir construint. Així doncs, aquest projecte va orientat cap als joves del barri. Per exemple, hi ha projectes d’inserció laboral per als joves. Actualment hi ha un 80% d’inserció.

Seguint, després que els dos ponents ens fessin reflexionar diferents situacions a partir d’una sèrie de dinàmiques, les idees les quals crec que són més importants són: les emocions com la única manera de treure a una persones de les consignes, de les seves consignes. Les emocions com a generadores de canvis i transformacions. Com també, a partir de l’error construÏm. Per tant, confiança amb les seves idees, ja que tots i totes som experts i expertes en alguna cosa.

En resum el Projecte Cruïlla es construeix a partir de l’adaptació, la creativitat, el creixement personal, la participació social, la transformació social, l’esperit crític i constructiu, l’acolliment a cada persona tal i com és i sobre tot en una visió positiva dels infants i els joves, etc.

Landskating. Arquitectura, processos de participació i Skate.

El passat dijous, dia 27 d’octubre, es va dur a terme la presentació del documental “Landskating. Arquitectura, processos de participació i Skate.” al teatre del Campus Mundet. Així doncs, en aquesta nova entrada destacaré les idees claus i les que em van impactar i reflexionar més.

skat

El documental “Landskating” em porta a reflexionar sobre la força dels processos de participació i la força comunitària arrel d’una reivindicació veïnal.

Una reivindicació sota el lema “Patinar i Lluitar”. Un procés participatiu i de lluita per a la gestió d’un espai de socialització, el qual va molt més enllà d’un skatepark.

La implicació per part de la gent del barri, els joves i diferents professionals participant-hi a través de la cooperació és el motor clau per tirar endavant el projecte.

Es van dur a terme diferents accions en les pistes de Via Favència amb la finalitat de remodelar i transformar aquest espai. En tant que, s’observa com es construeix aquest procés a partir de diferents realitats (educació social/arquitectura). Com també, la importància de la participació i el consens, no tan sols el resultat de les pistes.

Micromasclismes, violència de gènere!

“La igualdad es un termino que congela al feminismo,

decir solo que luchamos

por la igualdad es decir que queremos la explotación

capitalista que sufren los hombres.”

Silvia Federici

Avui, dia 24 d’octubre, s’ha dut a terme una conferència realitzada per Rubén Sánchez, el qual és psicòleg, educador social i treballa a la Ciutat de la Justícia de Barcelona. Aquesta es titula i gira entorn alsMicromasclismes, violència de gènere.”

En aquesta nova entrada vull reflectir el seguit de reflexions i  qüestions que m’he plantejat arrel de la conferència impartida ahir sobre les micromasclismes.

Vivim en una societat capitalista, patriarcal i plena de desigualtats. On a més a més l’home dominant es tracta de l’home blanc, de classe alta i heterosexual.

En tant que, en la societat on ens trobem per funcionar necessita que les dones compleixin les funcions que ens han estat assignades. “Dona” per a mi és una categoria política creada pel patriarcat que significa la imposició d’uns seguit de rols, i cada un d’ells conte un seguit de funcions i pràctiques. Com també, el no reconeixement d’aquestes.

Tot i així, avui en dia amb la major part del meu entorn social, puc dir que s’intenta trencar esquemes i per tant no reproduir certs hàbits per a molt que conscient o inconscientment els acabem reproduint tots i totes, per petits i poc visibles que siguin. En aquí m’introdueixo amb els micromasclismes,  els quals se n’ha parlat a la conferència.

Els micromasclismes es tracta d’abusos de poder invisibles que preparen la base perquè es produeixin altres formes de violència masclista. “Micro” en el sentit que NO perquè siguin PETITS sinó perquè s’ha normalitzat i la qual cosa ha fet que es tornin invisibles. ELS MICROMASCLISMES SÓN EL COMBUSTIBLE DE PATRIARCAT!

Com per exemple, el fet que una dona camini amb por pel carrer es demostra que la llibertat de caminar sol pel carrer sense tenir por és un privilegi masculí. Com també, cada vegada que una dona es sent culpable per no cuidar com hauria de cuidar als seus fills, a les seves filles, a la seva mare, al seu pare, a la seva parella… queda clar que hem incorporat el fet de “cuidar per amor”, tot i que ningú ens cuidi a nosaltres. Cada vegada que una dona rep un comentari sobre el seu cos o el seu aspecte, la qual cosa ella no ho ha demanat, es reforça la nostra obligatorietat d’agradar o de pagar per no fer-ho, etc.

En tant que, les micro violències i els micromasclismes es tracta de terrorisme íntim, violència de baixa intensitat? Personalment penso que es tracta d’accions purament masclistes de totes formes i tal i com he dit són el combustible del patriarcat i per tant són accions que ataquen i coaccionen la dignitat i la llibertat de les dones.

Per tant, crec que és una realitat que ens afecta a tots i a totes.  Així doncs, vivim en una realitat en la qual tots i totes estem amb major o menor grau immersos. Hem de seguir lluitant per seguir construint una realitat on tots i totes podem ser més lliures. Algunes estratègies de resistència consistirien en: trencar la relació de parella abusiva; conèixer i saber identificar els micromasclismes; l’empoderament i xarxa de suport de dones (consicènciació feminista); autocrítica masculina del poder dins la relació; construir nous paradigmes i noves formes d’estimar i no l’amor romàntic, etc.

Així doncs, com a educadors i educadores hem de treballar a partir de la conscienciació i la deconstrucció de mites, tòpics i prejudicis sobre la violència masclista, ja que es tracta d’un fenomen estructural. Hem de lluitar en la nostra vida diària i des de ben petits. Hem d’utilitzar l’educació com a eina de combat, la coeducació i la gestió emocional per resoldre els conflictes.

Seguim i seguirem! Espero que d’aquí uns anys al tornar a llegir aquest blog pugi observar al meu voltant com moltes coses han anat canviant i s’han anat transformant cap a millor.

dsc_1271

Participar

particep

La participació, tal i com Antonio Alcántara ens ha explicat a l’assignatura d’Educació Social: Interrogants i Reptes de Futur, és una eina d’ús voluntari basada en un procés d’implicació personal i col·lectiu per la millora del subjecte i el seu entorn. Algunes de les paraules que l’omplen de significat són: col·laborar, cooperar, associar, compartir, intervenir, etc.

En tant que, participar és un dret de les persones (dret del ciutadà) per a transformar la societat. “Tener derechos y por tanto participar en la vida pública es una condición básica para tener el status de ciudadanía.” tal i com argumenta Antonio Moreno Mejías al seu blog. Tot i així, depenent de qui abordi el concepte de participar tindrà un significat o bé un altre.

Els motius de la participació poden ser varis: aprofundir en la democràcia, legitimar un projecte polític, millorar la gestió, potenciar la cohesió social, canviar allò que no els agrada, compartir aficions i projectes, assolir un objectiu determinat, i sobre tot fer valer la seva opinió. Així com, els factors per a participar es basen en voler, saber i poder participar.

Sherry Arnstein (1969) desenvolupa una escala de participació depenent del grau de cada nivell tal i com es pot veure a continuació:

si

I per acabar, destacar que hem d’utilitzar l’educació com a eina necessària per a empoderar a les persones. Així doncs, formant a les persones per tal que aquestes siguin capaces de pensar, fer i dir per sí mateixes i de fer-ho juntament amb amb les altres a partir de la solidaritat i el compromís. Per tant, construir intel·ligència col·lectiva a partir de la conscienciació i problematització de la realitat per poder construir conjuntament un futur millor.

 participa-teaser

Carnaval de blogs 2016!

El dia 2 d’octubre és el Dia Internacional de l’Educació Social. Així doncs, dos dies després, el dia 4 d’octubre diferents educadors i educadores escriuen als seus respectius blogs sobre la seva opinió envers l’educació social com a garant dels drets de la ciutadania. Així doncs, en aquesta nova entrada es farà una breu reflexió de tot plegat.

diaes

Ens trobem davant d’un marc neoliberal i globalitzat. En tant que, això fa que es trenquin llaços i es debilitin les xarxes de suport social i per tant cada vegada més estiguem vivint en una societat més individualitzada.

Per tant, tal i com deia Freire si en una relació d’opressors i oprimits no prens posició, estàs al costat de l’opressor. La neutralitat no existeix.

Seguint, s’han pogut veure diferents opinions en els diferents discursos construïts al voltant de “l’educació social com a garant dels drets de la ciutadania”. Una d’elles, força comuna, és el reconeixement de la professió. Així com, situar als educadors i educadores com a figures que acompanyin a les persones en un procés en el que van adquirint habilitats i competències de manera que siguin aquestes mateixes persones les que evolucionin i progressin per sí mateixes (empoderament). En tant que, hem d’intentar no caure en paràmetres assistencialistes.

Com també, una de les frases que m’ha fet donar-li voltes és la d’Antonio Alcántara: “I es que hem de tenir molt present que a vegades som eines de control social.” En aquí, em poso a pensar en com l’educador/a social es tracta d’una figura col·locada per l’estat que té com a funció facilitar les eines necessàries a aquelles i aquells que es troben en risc o bé en estat d’exclusió social, per tant es troben invisibilitzades i al marge de la societat i passen a ser considerades com a “desviades”. “Desviades” en el sentit que no entren a formar part de l’ordre establert, de la norma. En tant que, els educadors i educadores tenen com a funció facilitar aquestes eines amb la finalitat d’introduir de nou a aquestes persones a allò que considerem “la normalitat” i als circuits de producció del sistema en el qual estem immersos. Així doncs, en aquest moment, se’m genera un estat de frustració, ja que penso que l’exclusió social radica en els ostentadors de la normalitat, per tant, en les persones dotades d’algun tipus de poder que intenten reintroduir i reencaminar a les persones dins d’allò considerat “normal” a partir de facilitar les eines necessàries per a integrar-se.

Tot i així, després d’aquest calvari d’idees, a dia d’avui encara segueixo pensant-hi i com a educadors i educadores hem d’utilitzar l’educació social com a eina política i transformadora. No com a instrument de les classes dominants per alienar a les persones, sinó com a pont cap a la problematització de la realitat. En tant que, ha de ser una educació alliberadora que ajudi a les persones a llegir el món, pronunciar la paraula i construir els seus coneixements en base al diàleg i a la cooperació amb els altres. En tant que, hem d’entendre l’Educació com a activitat política on el compromís hi jugui un paper fonamental. Per tant, hem de reivindicar que no som eines de control social!

En definitiva, hem d’utilitzar l’educació com a eina política i conscienciar que les persones tenim la capacitat de transformar la societat, organitzant-nos, però també hem de ser conscients que vivim en una societat ja estructurada, per tant hem de tindre-ho en compte a l’hora d’actuar i així intentar deconstruïr allò construït i seguir coneixent, seguir entenent, seguir construint des de la solidaritat i el compromís, per tal de poder ser cada dia més lliures. Tal i  com diu Carmen Carrión en el seu blog  “un guiño des de lo pequeño y lo cotidiano” com a una manera de fer, construir i transformar partint de la base del dia a dia, a petita escala.

LA EDUCACIÓN NO CAMBIA AL MUNDO:

CAMBIA A LAS PERSONAS QUE VAN A CAMBIAR EL MUNDO.

(Paulo Freire)